El camí dels mags

"...Des de ben petits el meu germà i jo ens vem haber de  buscar la vida. Els habitants d'un petit poble ens van trobar en el bosc i ens van acollir. Però ràpid vem formar la nostra vida a part i de manera independent. No hem tignut problemes mai, perquè sempre hem estan l'un amb l'altre, i no necessitavem res més. Ho això pensava jo.

Als 7 anys el meu germà va començar a mostrar la marca del mag. Un tipus de dibuix que se't  forma a la pell com a signe del poder màgic que tens. Quan la gent del poble ho va saber..., saltaven d'alegria. Tenien un mag entre ells!! no hi havia res millor en el món!! tots reien i cantaven. Jo era l'única que seia trista en una cadira enretirada de la festa. Els mags havien de estudiar durant molts anys, i després sempre estaven ocupats anat d'un lloc a un altre.

Patia només de pensar que marxaria molt lluny i que ja no el tindria al meu costat. Tremolava només de pensar que hem quedaria sola, i sense ningú. Jo només el necessitava a ell, però ell no hem necessitava només a mi. La màgia li bullia a la sang, i desitjava amb tot el seu cor ser un mag.

Diuen que el temps ho arregla tot, però potser no hi ha res a arreglar, i sóc jo la que esta equivocada..."